Que la dona escriptora ha estat històricament invisibilitzada és evident. Grans autores com Christine de Pizan, Santa Teresa de Jesús o María Zambrano van passar desapercebudes en el seu moment, així com tants altres noms femenins que encara resten en l’oblit. Per aconseguir una societat justa i igualitària no només s’ha de reivindicar a totes les grans dones escriptores, sinó que també s’han de rescatar els textos que critiquen amb valentia el patriarcat. Repassem 7 d’aquestes obres.
1. El segon sexe (1949), de Simone de Beauvoir: malgrat ser considerat un dels textos filosòfics més importants del segle XX –utilitza conceptes existencialistes–, no s’acostuma a parlar del llibre ni a l’escola ni a la universitat. En aquest assaig, l’autora francesa reflexiona sobre la condició femenina al llarg de la història i dóna les claus per al seu alliberament. Segons Beauvoir, allò que entenem per dona és simplement el producte d’una construcció cultural que anul·la la seva identitat per convertir-la en “muller”, “filla”, “mare”…
No es neix dona: s’arriba ser-ho. Cap destí biològic, psíquic, econòmic, defineix la imatge que revesteix en el sí de la societat la femella humana.
2. La ciutat de les dames (1405), de Christine de Pizan: els experts consideren que aquesta autora va ser una protofeminista o la primera feminista d’Occident. L’obra –sense manifestar-ho– respon a la Ciudat de Déu, de Sant Agustí. El jo líric ha de construir una ciutat per a les heroïnes del passat, ja que aquestes no tenien cap tipus de visualització en aquell moment. Malgrat estar escrit de manera al·legòrica, algunes afirmacions del llibre van produir escàndol. Comenta, per cert, un tema força actual com és el de la dificultat de les dones per accedir al món científic.
Si fos costum enviar a les nenes a les escoles i fer-les després aprendre les ciències, tal com es fa amb els nens, elles aprendrien a la perfecció i entendrien les subtileses de totes les arts i les ciències igual que ells.
3. Vindicació dels drets de la dona (1792), de Mary Wollstonecraft: és un clàssic; un dels textos fundacionals del feminisme. Wollstonecraft contradiu els arguments de tants i tants escriptors que havien teoritzat sobre la inferioritat de la dona respecte a l’home. De la mateixa manera que ho va fer Simone de Beauvoir dos segles després, aquesta autora també opinava que el quid de la qüestió radicava en l’educació tradicional, que feia de les dones éssers dèbils i dependents.
Desitjo persuadir per la força dels meus arguments en comptes d’enlluernar per l’elegància del meu llenguatge.
4. Una habitació pròpia (1929), de Virginia Woolf: aquest assaig parla, precisament, de dona i escriptura, doncs l’autora anglesa detalla les dificultats de la dona escriptora per aconseguir l’èxit en un món d’homes. Com fa Christine de Pizan amb les heroïnes del passat, Woolf repassa la història de la dona escriptora i tots els obstacles que ha hagut d’esquivar per part dels homes.
La història de l’oposició dels homes a l’emancipació de les dones és més interessant potser que el mateix relat de l’emancipació.
5. Feminismes negres, una antologia (2012), de diverses autores feministes negres: les dones afroamericanes han carregat sempre amb la doble discriminació que suposa ser dona i de color en una societat patriarcal i racista. Aquesta antologia recull els textos més destacats de les activistes feministes negres des del segle XIX fins a l’actualitat. El contingut critica el “feminisme blanc” i l’insta a tenir en compte les desavantatges del capitalisme, el colonialisme o la migració per a les dones com elles.
Nosaltres aprenem a buscar en aquelles capacitades pels sistemes de dominació, que ens fereixen i ens fan mal; busquem ser alliberades i mai ho trobem. Per nosaltres, és necessari fer la feina per nosaltres mateixes si volem conèixer més sobre la nostra experiència, si volem veure aquesta experiència des de perspectives no conformades per la dominació.
6. Cossos que importen (1993), de Judith Butler: malgrat es va iniciar els anys 90, fins ara no s’ha començat a parlar del moviment Queer, que rebutja etiquetes de gènere i condició i identitat sexual, ja que les considera productes culturals construïts entorn una heterosexualitat que sembla obligatòria. El llibre s’erigeix com a manual indispensable per entendre els detalls d’aquesta teoria trencadora.
En realitat, la distinció radical entre sexe i gènere, malgrat va ser crucial per la versió del feminisme de Simone de Beauvoir, va ser criticada en els anys recents per degradar el natural a allò que està “abans” de la intel·ligibilitat, que necessita una marca, si no ja una petjada, del social per significar, per ser conegut, per adquirir valor.
7. ¿Per què l’amor fa mal? (2012), d’Eva Illouz: una de les reivindicacions històriques del feminisme que està prenent cada cop més espai en el debat públic és la desmitificació de l’amor romàntic. Sí, aquell vell conte en el qual dues persones estan destinades a estar juntes i disposades a aguantar el que sigui i incús a morir per amor. Per l’autora, el mal d’amors és la conseqüència d’una construcció cultural de l’amor nociva, especialment per a les dones.
El patiment amorós genera en l’actualitat una quantitat gairebé infinita de material explicatiu, la meta del qual és comprendre el fenomen, però també extirpar les seves causes. El nostre repertori cultural ja no inclou la possibilitat de morir, suicidar-se o fugar-se a un monestir per amor. Ara bé, això no vol dir que les persones de la “postmodernitat” o la “modernitat tardana” desconeguem els turments romàntics.