“No ha de quedar ningú d’aquí a cinquanta anys que digui Víctor Català quan vulgui dir Caterina Albert”, escrivia Gabriel Ferrater el 1967. Malauradament, les actuals edicions de les obres de l’autora de l’Escala encara recullen el seu pseudònim. Marta Font, investigadora postdoctoral del Centre de Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona, creu que aquesta tendència està començant a canviar. Assenyala, però, que encara hi ha factors que contribueixen a la perpetuació de Víctor Català per davant de Caterina Albert en l’imaginari col·lectiu, com ara la poca insistència dels educadors en les significacions de l’ús del pseudònim.
No és que a principis de segle estigués prohibit ser dona i escriure sobre segons què; simplement estava mal vist, era una prohibició tàcita. Com a mínim, això és el que el jurat dels Jocs Florals de 1898 va demostrar. Albert va ser premiada pel poema Lo llibre nou i el monòleg La infanticida, però quan es va saber que aquella peça de teatre on una mare assassinava el seu fill l’havia escrit una dona, l’escàndol va ser majúscul. A partir de llavors, i per aconseguir una llibertat artística de moment negada a les dones, l’autora va decidir amagar-se rere el nom de Víctor Català.
Les dones només podien escriure sobre certs temes. Tenint en compte que el gènere femení estava relegat a l’àmbit domèstic, el més lògic era esperar que les seves obres no sortissin d’aquesta esfera. Tal com explica Marta Font “quan una autora transgredia aquest espai i afilava temes inapropiats per a una ploma femenina, se la tractava d’immoral i fins i tot de desviada”.
L’autora només va decidir canviar de nom per la pressió sociocultural. “Arguments com el que apareix a la biografia de Josep Miracle, que remeten al desig de masculinitat del subconscient de l’autora, formen part del discurs que nega la possibilitat de la dona de construir una obra magnànima: sempre ha de tenir alguna cosa masculina per legitimar-se”, comenta Font.
No hi ha dubte que Caterina Albert, com altres grans escriptores de la història, va haver de lluitar contra el seu entorn. Potser d’aquesta pròpia lluita va néixer Mila, la protagonista de Solitud. La seva novel·la més famosa parla precisament d’això, de trobar la individualitat i la llibertat femenines. La Mila és una dona del seu temps en tant que es veu forçada a viure amb un marit a qui ni desitja ni estima. Finalment, però, desafia la norma en trobar-se amb la solitud, quelcom molt malt vist en la condició femenina.
Altres llibres de l’autora també parlen del desig femení, la soledat o la vellesa, normalment des del punt de vista de les dones. Caterina Albert definia la dona en relació a l’estructura patriarcal de matrimoni i maternitat. “Mostrava les causes de la seva postració i descrivia la reacció que la duia a conèixer les estructures de poder i a treure’n avantatge doblegant el mascle, o a sortir-ne per crear el seu propi espai”, afegeix Marta Font.
Així doncs, era una autora feminista? La resposta a aquesta pregunta és un pèl ambigua. Tal com assenyala Font, la seva obra va ser pionera en alliberar els personatges femenins i en criticar el patriarcat. De totes maneres, es refugiava en l’etiqueta d’escriptora amateur per tal de distanciar-se de la força i la intensitat subversiva dels seus relats. Per tant, no es pot dir que traslladés el feminisme a l’espai públic.
Altres plomes amagades
L’autora de Solitud no va ser l’única obligada a amagar-se rere un pseudònim. Altres escriptores dels segles XIX-XX, com Amandine Dupin, Laura Albert, Mary Ann Evans, Cecilia Böhl de Faber o les germanes Brontë també van haver de fer el mateix, la majoria per por a no ser preses seriosament.
A vegades, la parella de l’escriptora li usurpava l’obra. Va ser el cas de la novel·lista francesa Colette, que animada pel seu marit a escriure, va veure com ell mateix li prenia l’autoria. Finalment es va divorciar per passar a formar part de l’activisme feminista.
Segons Marta Font, la relació dona-domesticitat de l’època d’aquestes autores va servir per “encotillar tota l’obra femenina dins de l’òrbita de l’íntim, sentimental i domèstic, entenent aquest espai com a literatura de segona o literatura per a dones”. Les escriptores no van començar a ser lliures fins als anys 70, quan les autores van fer trontollar un cànon radicalment masculinitzat i van saldar la manca d’una mare literària.
S’han abolit els prejudicis?
Sembla que avui en dia la societat ha superat aquests prejudicis, però encara en queden les restes. Per comprovar fins a quin punt s’ha avançat, l’escriptora Catherine Nichols va decidir enviar el mateix manuscrit a diferents editorials. Alguns exemplars els va signar amb nom de dona i d’altres amb nom d’home, i aquests últims van tenir vuit vegades més respostes positives que els primers.
Un cas més sonat és el de Joanne Rowling, una de les autores més exitoses dels últims temps, que va acordar amb l’editorial que amagaria el seu nom femení per tal de vendre més exemplars. Els editors van considerar que el públic potencial de Harry Potter no voldria comprar un llibre escrit per una dona.
J.K. Rowling
Marta Font considera que, encara que casos com aquests són “inexplicables” en ple segle XXI, s’entenen tenint en compte que el món editorial es regeix per les lleis d’oferta i demanda, que perpetuen el masclisme. L’escriptora Bel Olid, que ha estat la primera dona a presidir l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, també coincideix que els interessos comercials fomenten uns estereotips de gènere nocius. Pel que fa a la jerarquia de les editorials, ella mateixa n’ha pogut comprovar el masclisme: “Conec força dones molt ben preparades que treballen en els càrrecs intermedis, mentre que altres companys amb menys currículum arriben més amunt”.
Malgrat que les dones escriptores encara estan invisibilitzades, juguen amb avantatge respecte a les seves predecessores. “Les autores d’avui ja tenen models de referència; abans es trobaven radicalment soles entre molts homes, i la lluita era molt més grotesca”, assenyala Font. La dona, però, encara es relaciona amb la temàtica romàntica, especialment entre el públic adolescent. Bel Olid explica que moltes col·leccions segreguen per gènere, tot i que només se’n surten amb els nois. “Les nenes també llegeixen els llibres que no els són adreçats, però els nens no toquen res que sigui de color rosa o dugui purpurina”, afegeix.
És evident que queda molt camí per recórrer, no només per aconseguir l’empoderament total de la dona escriptora, sinó també per deixar enrere els estereotips i no diferenciar entre una literatura per a homes i una per a dones.