Un bon haiku ens captiva perquè és intens, sensorial i aparentment senzill, també perquè se’ns fa autèntic, real. Tanmateix, massa sovint la mirada occidental l’ha reduït a un mer motlle estròfic o una simple fórmula poètica més o menys parodiable. Un haiku, però, és molt més que una estrofa de disset síl·labes distribuïdes en tres versos o un poema breu i bonic sobre la natura. De fet, no tot el que s’escriu amb l’estructura habitual del haiku és necessàriament un haiku. En la mateixa tradició japonesa, el senryū i el zappai tenen un esquema estròfic idèntic al haiku, però són gèneres diferents. També hi ha haikus de menys síl·labes, o de més (mai, però, gaires més). I hi ha haikus en vers lliure o que ni tan sols tenen tres versos.
És lícit preguntar-se què i què no hi ha de haiku en les adaptacions occidentals del gènere, que van de l’apropiació avantguardista que en feren, en anglès, Ezra Pound, els nostres Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseït, a interminables exemples que passen per Jorge Luis Borges, Octavio Paz, Rosa Leveroni, Miquel Martí i Pol o Joana Raspall, per només citar-ne alguns. Llegim haikus grafitats als murs urbans i haikus que circulen per les xarxes socials. No tot el que es ven com a haiku, però, es mereix ser considerat un «haiku»: l’etiqueta es fa abusiva i se’n perverteix el sentit original. En contrast, de vegades un poema que no es ven com a «haiku» pot tenir molt de haiku.
Un bon exemple de haiku no-haiku és el conegut poema d’Ezra Pound «En una parada de metro» («In a Station of the Metro»):
L’aparició d’aquests rostres en la multitud;
pètals en una branca humida, negra.
(«The apparition of these faces in the crowd;
Petals on a wet, black bough.»)
Aquest poema de vegades s’ha considerat el primer haiku escrit en anglès (1913). No té l’estructura estròfica del haiku i, tot i que hi veiem un arbre probablement a la primavera, se situa en una parada de metro i no enmig de la natura. Com molts haikus, està escrit sense verbs, de manera impersonal. Com tots els bons haikus, capta un instant que ens sobta, un moment efímer que, a més, ens resulta «real»: tots hem agafat alguna vegada el metro, tots ens hem vist immersos en una multitud anònima, i potser alguna vegada ens hem topat amb «unes cares» que ens han cridat l’atenció. Ezra Pound va ser pioner en el seu interès per la poesia oriental, que va estudiar i versionar. Amb aquest poema, però, va promoure el seu propi moviment d’avantguarda, l’Imaginisme: el va vendre com a «poema imaginista». És un haiku o un gènere innovador? Un altre poeta nord-americà, John Ashbery, va publicar el 1984 «37 haikus», un text que es pot llegir com un poema de 37 versos o 37 haikus d’un sol vers on parlen diverses veus. Ashbery s’interessa pel caràcter efímer del que el haiku ens mostra, per l’aparença fragmentària de l’experiència, però la seva visió del gènere no és ortodoxa. Potser el més interessant que podem fer amb el haiku com a occidentals sigui això: destruir-lo per fer-ne una cosa nova. No cal que li diguem haiku, però en els millors casos, potser tindrà un cert regust de haiku.
Melcion Mateu.