20 de maig. 19 h. Al Laboratori de Lletres.
Avui entro a l’escola, però no amb el posat de professora d’escriptura creativa sinó com a alumna que es disposa a aprendre d’una de les escriptores més originals i amb una veu més pròpia actualment en llengua catalana, l’Eva Baltasar.
L’Eva comença explicant-nos que abans de Permagel ja havia escrit deu poemaris, i que dóna gràcies a la poesia per haver-li permès escriure Permagel, una novel·la que és la desembocadura d’una llarga (i brillant!) trajectòria poètica que fa que Permagel contingui moltes de les tècniques de la poesia. Permagel és una obra farcida de figures literàries, musicalitat i, fins i tot, una certa mètrica en les frases, moltes d’elles decasíl·labs, motiu pel qual llisca com un poema en prosa ple d’humor i veritats com catedrals.
De la poesia, ens en va dir que per ella és una de les moltes formes que pot prendre l’amor i que quan es disposa a escriure un poemari pensa en un lloc molt ric en detalls, en colors, en imatges, s’hi situa i escriu des d’allà. Ho fa durant uns dies, com si se n’hi hagués anat de vacances i quan se’n cansa marxa i ja té el llibre. També ens va parlar dels seus poetes de referència, com Miquel Martí Pol (amb qui es va iniciar en la poesia), Maria Mercè Marçal, Anne Sexton, Sylvia Plath i també referents filosòfics com Hannah Arendt, ja que un vessant dels seus estudis és la filosofia.
Un dels consells, amb què vam marxar tots els que vam assistir a aquest Entremestres va ser que per escriure no és tan important tenir una bona història o un personatge fantàstic, sinó una mirada i una veu única i original des d’on escriure, perquè una vegada tens això, aleshores es pot explicar tot.
L’Eva Baltasar ens va dir que no se sentia poeta ni novel·lista, sinó escriptora, una idea que com a Laboratori de Lletres ens hi sentim molt identificats. I és que, si la teva vocació és ser escriptor, no t’has de conformar amb un sol gènere, sinó que has de poder escollir-lo i experimentar amb tots, perquè això és el que donarà eines per ser un escriptor més complet i ric.
Així doncs, acabo aquesta crònica amb un poema de l’Eva, on precisament fa una definició meravellosa de què és poesia:
UNA RONDALLA
“La poesia no us allunya dels objectes,
us hi allunyeu vosaltres sols, inconscients com una Caputxeta.
La poesia només fa de llop i us indica el camí més llarg.
Quan us ha agafat avantatge s’asseu a esperar-vos
vestida amb la roba de la vostra mare.
Per això m’estimeu, a mi, la més gran impostora.
—Us vull veure tal com anàveu quan vau néixer! -us exigeixo.
Aleshores comença la gran endreça
i els carrers s’omplen de vidres trencats i piles i piles d’objectes
que s’arrosseguen amb la mica de tendresa que hi vau dipositar,
com erugues fartes de roses.”
Alba Dalmau.