L’escriptura que ens mou. Escriptura expressiva a l’aula
“Que difícil és veritat? I que valent vas ser…
El moment més feliç del dia ha estat… Així va començar l’oració que havies de seguir, potser podries haver acabat l’oració amb fets banals del dia a dia, amb «el moment més feliç és quan sóc al pati»… i tant, això era el més fàcil, per tu i per tots i totes… Però vas decidir remoure el teu interior, deixar per escrit allò que senties, potser perquè estaves cansat d’amagar-ho, de que els passadissos de l’institut fossin terrorífics durant el teu dia a dia…”
En el fragment que acabeu de llegir un professor relata una les seves experiències amb l’escriptura expressiva a l’aula. L’honestedat i l’obertura d’una persona que mostra les seves emocions no només transforma el seu propi moment sinó el de tothom que té al seu voltant. Quan l’alumne en qüestió va compartir el seu escrit no només va vèncer una por seva, també va commoure i moure el professor i el grup sencer. La cohesió de grup que va sorgir d’aquell instant va acompanyar el grup durant tot l’any escolar.
Un moment com aquest fa que l’alumnat senti que l’escola és un espai que pot acollir el seu creixement, un lloc on hi ha temps per escoltar els dolors i les alegries que aquest creixement comporta. Si volem que l’alumnat es senti vinculat a l’institut és fonamental que no només el visqui com un lloc on va per rebre allò que els adults consideren que ha de saber.
Cada vegada entenem millor que l’alumnat no és una col·lecció de contenidors més i menys grans en els quals aboquem coneixement. Sabem que els estats emocionals i les creences de l’alumnat, d’aquestes persones que encara estan prenent forma, determinen com i què aprendran. Massa sovint, però, veiem aquestes mateixes emocions i creences com a traïdors, sabotejadors de la persona que podríem ser, quan realment són portes obertes per al desenvolupament personal si tenim el valor d’obrir-les.
Si l’alumnat pot expressar el que està passant a la seva vida, què està sentint i amb quins problemes s’està trobant, és capaç de veure millor què el motiva i què el fa entrebancar, què necessita i com ha avançat. Aquest autoconeixement és clau en els processos d’aprenentatge i d’empoderament, que són precisament objectius fonamentals de l’educació.
L’escriptura expressiva és una de les eines que permet crear aquest espai d’escolta pròpia i de reflexió. És diferent d’altres activitats d’expressió escrita perquè deixa de banda (temporalment) les exigències formals i gramaticals per eliminar totes les possibles barreres entre allò que necessita expressar-se i l’escriptura. Així facilita una escriptura autèntica i personal, i facilita l’activitat a aquells per qui l’escriptura és un repte.
L’escriptura expressiva atén sempre el procés, és a dir, allò que passa quan escrivim o quan llegim o compartim els nostres escrits. Per això cap text és millor o pitjor, més o menys bonic per aquesta disciplina. Cada text amaga un aprenentatge, una sensació, una descoberta, i això és l’objecte de l’escriptura expressiva. Això és el material preciós que fa que el grup vegi l’autor/a d’una altra manera, que el/la conegui més profundament i es deixi commoure.
Val a dir que el professorat no és cap observador neutre, i es trobarà immers com a participant en una activitat que sempre genera un procés de grup. Per això portar una escriptura personal a l’aula no només demana valentia a l’alumnat. Per part del professorat també requereix una actitud d’obertura, d’escolta sense prejudicis i la voluntat de deixar-se tocar per allò que escriu l’alumnat. Però és precisament allò que ha suposat un abans i un després pels professors que s’hi han atrevit.
“Vas ser tan valent, quan vas contestar-me i vas dir-me que volies compartir el teu escrit… un cop vas acabar de llegir-ho vas sentir-te bé, ho vaig veure als teus ulls, tu tremolaves, semblava que estaves compartint les teves pors o els teus secrets més ocults, però aquell moment va ser màgic, la Tania et va abraçar, i després la Sandra, i posteriorment, tots els companys i companyes van començar a aplaudir-te, i vas somriure i plorar… i jo per dins vaig plorar amb tu, perquè vaig sentir que havies estat més valent que jo, jo a la teva edat mai hauria sigut capaç, però tu sí, i totes les teves companyes i companys et van donar suport i et van aplaudir, aplaudir el teu procés, el teu autoconeixement el teu neguit que t’estava matant dia a dia, però que per fi ho havies pogut deixar anar, i elles i ells sabien que era difícil per tu.”
Ingrid Van Gerven, professora d’Intel·ligència emocional a l’aula.