Tota la vida he sigut una àvida lectora, potser perquè m’agrada que m’expliquin històries, per la increïble arquitectura imaginativa que suposa construir un univers a través de les lletres, per viatjar a llocs desconeguts, per conèixer personatges insòlits, per viure coses que en el meu dia a dia no passaven… Més endavant, vaig començar a gaudir de la lectura no només per les històries sinó per com estaven escrites aquestes històries. M’emocionava davant la descripció detallada de l’eterna nimfa de Nabókov, Lolita; m’enrabiava davant la indiferència de l’estrany de Camus i envejava la vehemència del baró rampant, perennement damunt dels arbres, de Calvino. Però per què aquestes històries em captivaven i per què calia escriure-les ha sigut una pregunta que m’ha acompanyat sempre com a lectora i, avui en dia, també com a escriptora.
Vaig trigar molt a trobar una resposta convincent davant d’aquest interrogant que apareixia cada vegada que tancava un llibre o posava el punt final en un escrit.
Vivim en un món caòtic: quants cotxes veiem passar al dia?, quants balcons veiem si aixequem la mirada?, amb quantes persones creuem alguna paraula al llarg d’un dia?, quantes converses telefòniques ocorren en una ciutat en 24 hores?, quantes parelles acaben una relació en una setmana?, quantes s’enamoren?, quants malalts hi ha en tots els hospitals del món?, quantes guerres succeeixen alhora?, quantes converses confidencials hi ha darrere les portes dels despatxos?
Per a les persones la realitat és absolutament incomprensible, però gràcies a la literatura aquesta esdevé intel·ligible. Les novel·les o els contes agafen un trosset concret d’aquesta realitat inabastable (dos personatges, un conflicte, un lloc i un temps) i ens l’expliquen amb detall, perquè la vida és inexplicable i la funció de la literatura és, precisament, trobar-hi una explicació, convertint-nos en éssers comprensibles.
Per aconseguir aquest efecte, però, és important entrenar-se perquè si bé d’històries escrites les llibreries i les biblioteques n’estan plenes, no tots els llibres aconsegueixen arribar a l’arrel d’allò que expliquen fins al punt d’il·luminant-nos de debò, instruint-nos i, finalment, transformar-nos. Doncs bé, això s’aconsegueix amb diverses tècniques que es treballen al curs escriptura creativa I, II i III.
Una d’elles, i que personalment opino que és un dels secrets més bàsics però també més efectius per aconseguir fer bona literatura (tema que es treballa a fons en el primer curs d’escriptura creativa) és la idea de MOSTRAR en comptes de DIR.
Us imagineu Nabókov descrivint-nos la seva Lolita només amb adjectius “Era una jove bonica, gràcil i capritxosa”? Segurament, si hagués optat per només dir-nos com era Lolita aquest personatge hauria quedat oblidat entre els seus lectors, sent una adolescent més bonica, gràcil i capritxosa, entre tantes. En canvi, si ha aconseguit crear un personatge que ha transcendit en la història de la literatura universal és perquè ens l’ha mostrat en tota la seva profunditat i d’una manera molt concreta, ella i només ella en cada moment del dia i de la nit: la Lolita jugant a tennis, la Lolita refusant els seus generosos regals, la Lolita llepant provocativament una piruleta vermella, la Lolita dormint semi nua i embolicada amb els llençols. Tant és així que tots aquells que hagin llegit el llibre tindran la certesa absoluta de conèixer aquesta noia (i no una altra), d’haver-la vist i de comprendre-la. I no només això, és gràcies a com Nabókov aconsegueix presentar-nos tant a Lolita com a Humbert Humbert, amb totes les seves llums i ombres que, com a lectors, som capaços de comprendre i perdonar l’incomprensible: una història d’amor i perversió que, en el seu moment, va resultar un gran escàndol literari.
Mostrant s’aconsegueix implicar el lector d’una manera infinitament més profunda que dient-li les coses, donant-li espai a la interpretació, fent que prengui part d’aquella història i la jutgi segons el seu parer. A més, en mostrar el nostre text esdevé versemblant i vívid, gairebé com si les paraules prenguessin relleu i ens apareguessin de sobte en imatges, com en una pel·lícula.
El lector és tafaner per naturalesa així que val més que satisfem la seva curiositat si volem fer-li entendre allò que volem explicar-li, donant-li tants detalls com sigui possible (això sí, en la mesura justa i en els moments adequats, cosa que també aprendrem a detectar en el curs d’escriptura creativa) per tal de poder-li explicar aquell pedaç de vida que volem fer comprensible ja que, si escrivim en termes massa generals, és fàcil que caiguem en tòpics i la nostra història senzillament passi desapercebuda.
Com deia Virginia Woolf, davant del repte gairebé impossible de descriure QUÈ ÉS UNA NOVEL·LA (o un conte) “Una novel·la és alguna cosa que li passa a algú, en algun moment i en algun lloc”.
Alba Dalmau